Un retaule-tabernacle de la Val d’Aran

ALBERTO VELASCO I ELISA ROS
El present retaule-tabernacle ha esdevingut una de les descobertes més interessants de l’art gòtic català dels darrers anys. És interessant per la raresa de la tipologia de moble que representa, i perquè s’ha pogut associar a una talla d’un sant diaca conservada al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Diferents elements del moble van ser amortitzats i reaprofitats en època moderna per a la construcció d’un baldaquí d’altar o de pica baptismal, mentre que la talla fou traslladada a Sant Esteve de Tredòs, l’església on devia adquirir-la el col·leccionista Plandiura, d’on va passar al MNAC. Sortosament, les restes del retaule-tabernacle van ser localitzades en unes dependències de Santa Maria de Cap d’Aran el passat 2014 i, després d’un laboriós procés de conservació-restauració, s’han pogut instal·lar en una de les naus laterals del temple amb una reproducció de la imatge conservada al MNAC.

Es tracta d’un conjunt que cal assignar a un taller d’escultura del bisbat de Comenges actiu vers 1300. El tabernacle central es tancava amb dos parells d’ales per banda. Entre els fragments que ens han pervingut s’ha pogut recuperar gairebé per complet una de les ales laterals més amples, la de la banda esquerra de l’espectador, incloent tres cresteries d’aplicació que remataven els tres espais destinats a les escenes narratives, amb dos arcs trilobats i elements arquitectònics encastellats a l’extradós. A banda, s’han conservat tres fragments com els anteriors, més estrets i amb un sol arc trilobat, que corresponen als remats dels compartiments de les ales més estretes. Les ales estaven dividides en diferents compartiments, dins dels quals s’ubicaven diferents baix relleus de fusta no conservats, que devien mostrar episodis de la vida de sant Esteve, representat a l’estàtua central.

Tots els elements descrits ens emplacen davant un tipus de moble ben conegut en el context hispà i també ben documentat a Itàlia, França, Alemanya, Suïssa, Noruega, Suècia, Eslovàquia i Dinamarca. Però a Catalunya n’hi ha molt pocs testimonis, i de fet cap que tingui les mateixes especificitats que aquest exemplar aranès, amb una sèrie de característiques que el fan únic. Suècia és la regió on s’ha conservat el conjunt més representatiu d’objectes d’aquest tipus, amb alguns d’aparença molt similar a la que devia tenir el retaule-tabernacle que aquí estudiem, com el de Dädesjö (Småland), datat al segle XIII, o el de Fröskog (Dalsland), de cap a 1250-1300, avui a l’Statens Historiska Museet d’Estocolm. Aquests exemples, similars a altres també escandinaus com el d’Urjala (Finlàndia), han servit en alguns aspectes de model per a la reconstrucció del tabernacle de Tredòs.

Les coincidències decoratives i estructurals entre obres de contextos regionals molt diferents, fan que la seva gran difusió s’hagi d’entendre en un context global europeu, i no com una peculiaritat de determinades àrees. Tanmateix, no ha estat fins fa poc que ha estat posada de relleu la seva transcendència en la gènesi del prototip de retaule de moments més avançats, atès que s’ha demostrat que molts retaules amb ales no són més que una evolució dels primitius retaules-tabernacle.