Vestits de festa: la indumentària litúrgica

MARC SUREDA | CONSERVADOR
El MEV conserva una gran col·lecció d’indumentària litúrgica. Per què aquesta roba té formes estranyes, textura rígida i acabats luxosos? Certament, ningú de nosaltres no se la posaria avui per sortir al carrer, però el seu origen precisament es troba en els vestits que estaven de moda entre els segles I i IV, quan va néixer el Cristianisme. Per anar a les seves trobades del diumenge els primers cristians es posaven simplement la millor roba que tenien (és aquest el sentit de l’expressió «anar endiumenjat»), i no només per una qüestió social: l’aspecte exterior indica una disposició interior, una voluntat de donar el millor d’un mateix. Quan la gent del carrer va deixar de dur aquests vestits, la litúrgia els conservà com a part del seu llenguatge simbòlic i com a indicador de les diferents funcions i graus dins l’Església.

La col·lecció del MEV permet no només veure els diferents tipus d’induments, sinó que també en presenta l’evolució històrica. L’alba (com la conservada entre els ornaments de Sant Bernat Calvó) és una túnica blanca, com diu el seu nom, que a l’inici era el vestit propi de tots els batejats, metàfora del cos regenerat i rentat pel baptisme; més endavant va passar a ser la base dels altres ornaments dels clergues. La dalmàtica (com les del tern Despujol), una túnica llarga fins als genolls i amb mànigues, era una peça de roba originària de la costa de Dalmàcia (Croàcia) que es va posar de moda, fins i tot per a l’etiqueta, al segle III-IV. Va acabar quedant com a vestit propi dels diaques o servidors de l’altar, i en època gòtica s’hi afegí un collarí i se n’obriren les mànigues i els costats. La casulla (per exemple, la del bisbe Ricomà) era com un ponxo que originàriament servia per agafar els vasos i llibres sagrats sense fer-los malbé i en senyal de respecte. Passà a ser l’ornament propi dels sacerdots i bisbes quan celebren la missa. Fins al segle XV tingué una forma com d’embut, però més endavant se li retallaren els laterals per més comoditat i obtingué una silueta semblant a una guitarra. La capa pluvial, com diu el nom, era en origen un mantell per a les processons a l’exterior, per si plovia; conservem l’exemple extraordinari del bisbe Bellera. Esdevingué un ornament destinat als cantors i, en general, per a qualsevol ministre celebrant fora de la missa; l’escut o capelló de la part posterior (sovint ornamentat amb bells brodats, com a la capa de sant Miquel) és el record de l’antiga caputxa.

En temps moderns totes aquestes peces es tornaren rígides i pesants: eren més un suport per a l’esclat estètic i la iconografia que una peça de roba pròpiament dita. Que es fessin (i es continuïn fent) de teles brillants, de colors vius (que varien segons el tipus de festa a l’Església occidental), sovint brodades amb fils d’or i d’argent, incorporant motius decoratius o imatges i escenes religioses, és el signe que mai no s’ha perdut la idea que es tracta de vestits de festa… encara que la gent ja no els dugui pel carrer.