La dona com a imatge del mal

ANDREA SERRANO | EDUCADORA MEV

La visió de la dona com a imatge del mal apareix al llarg de la història. Així ho veiem en l’art, on el pecat sovint pren forma de dona.És precisament per la seva capacitat de poder donar vida, que la dona ha estat especialment temuda al llarg del temps. La imatge de la mare, en la religió cristiana, es desenvolupa a partir de dues figures primordials. Així, d’una banda trobem Eva, que malgrat condemnar la humanitat és presentada com la primera dona i mare. Mentre que de l’altra hi ha Maria, personificació de la bona mare qui, amb el fruit del seu ventre, redimeix la humanitat dels seus pecats. Aquesta dualitat es palesa en les pintures murals de l’absis de Sant Sadurní d’Osormort (2n ¼ s.XII) en les quals, una figura pràcticament desapareguda de Maria ubicada a la conca absidal, es contraposa a Eva, la primera dona que junt amb Adam comet el pecat original.

Malgrat que la visió d’Eva dins la religió cristiana és dicotòmica, en tant que se’ns presenta com a mare de la humanitat al mateix temps que és presa com a inductora del mal, la teologia medieval la condemna per via doble. Així, Eva peca en desobeir les ordres de Déu, qui els prohibeix menjar el fruit de l’arbre del coneixement del bé i del mal, al mateix temps que tempta l’home i l’empeny a cometre el pecat. Alhora, en el moment que la serp els promet que el consum del fruit comportarà l’obtenció d’una saviesa divina, Eva no sols peca de desobediència i insubmissió, sinó també de supèrbia.

La idea del pecat consubstancial a la feminitat és una visió que ja trobem en tradicions i cultures anteriors al cristianisme. En el món grec, per exemple, la curiositat de Pandora fa que s’escampin els mals entre la humanitat. Alhora, en filòsofs com Aristòtil, si bé l’home és presentat com a imatge de la norma i de la perfecció, la dona és vista com un ésser incomplet i imperfecte, visió que perdurà en el pensament occidental al llarg del temps. Tanmateix, si hi ha una figura que personifica la idea de la dona com a pecadora aquesta és Lilith, de la tradició jueva. Segons narren alguns manuscrits hebreus Lilith, creada a imatge de Déu i amb les mateixes capacitats que el seu homòleg masculí, fou la primera dona d’Adam abans de la creació d’Eva. Així i tot, en negar-se a acceptar les imposicions sexuals del seu company, fugí del Paradís i passà a ser designada mare de dimonis. D’aquesta manera Lilith, alliberada i insubmisa, es convertí en una figura demoníaca a la qual s’atribuïa l’esterilitat, els avortaments naturals o la mort dels nounats.

No és estrany, doncs, que davant d’aquesta tradició, la misogínia prevalgui en el pensament medieval. Una visió de la dona com a imatge del mal que queda representada en l’art, on sovint veiem com el pecat pren forma de dona. Així ho observem en les representacions de sirenes, com la que apareix a la biga del baldaquí de Sant Martí de Tost (1/2 s. XIII), éssers bonics però perillosos que amb el seu cant d’amor suposaven una atracció fatal sobre aquells que les escoltaven. Una idea de la dona vinculada a la luxúria que també observem en escenes com la de la temptació carnal de Sant Antoni que ens ofereix un retaule procedent de Santa Maria de Rubió (1r ¼ s. XV) de Lluís Borrassà conservat al MEV, on una bonica i atractiva jove intenta captivar el sant. Una dama seductora que, malgrat tot, és delatada per unes malignes urpes que sorgeixen de sota la faldilla, les quals revelen la seva veritable identitat.