Els colors dels tints preciosos

JUDIT VERDAGUER | CONSERVADORA

Els senyors feudals, que s’havien de distingir de la resta de mortals, s’abillaven amb roba luxosa tenyida amb colorants preciosos.  Antigament, la tintura de les fibres tèxtils es feia amb colorants naturals provinents de plantes, líquens, fongs, insectes i mol·luscs, barrejats amb mordents, per afavorir la fixació del color. Els colorants més sumptuosos de la història van ser el porpra de Tir, el quermes, l’indi, el safrà o les agalles de roure pels colors, porpra, vermell, blau, groc i negre, respectivament. La tinció de les teles estava en mans dels tintorers, que a l’Edat Mitjana se’ls anomenava despectivament “infectur”, ja que els seus tints sovint provocaven males olors i contaminaven els rius. A les grans vil·les, estaven dividits en dues corporacions, la dels “grans tints”, que empraven colorants d’alta qualitat i la dels “petits tints” que ho feien amb d’altres més modestos. Igual que avui, certs colors es posaven de moda, com va passar amb el negre rigorós que vestien els ducs de Borgonya i posteriorment els Habsburg. Així mateix, també hi havia codis cromàtics per algunes vestimentes professionals, com el vermell pels magistrats i les prostitutes de Milà durant el s. XIV, encara que a les darreres, només se’ls exigia una peça d’aquest color, per diferenciar-les de les dames honestes. També hi havia colors d’exclusió social, com el groc pels barrets dels jueus, que estava tenyit normalment amb el colorant procedent de la galda, dita també “herba dels jueus”. Si retornem als tints més ostentosos, hem de destacar el porpra de Tir, que s’obtenia de la secreció mucosa de les glàndules hipobranquials d’uns caragols marins, de la família dels murícids, que habitaven les costes de Tir (Líban).

El porpra s’usava per tenyir les teles precioses de reis i emperadors, i a l’Imperi bizantí simbolitzava la dignitat imperial fins al punt de què als fills dels emperadors se’ls anomenava porphyrogennetos, és a dir, nascuts del porpra. La seva escassetat va provocar que l’any 1446, el Papa Pau II hagués de promulgar un decret reemplaçant el porpra cardenalici per l’escarlata extret d’un insecte, el quermes.

Un altre colorant de tonalitat similar al porpra s’extreia d’un liquen anomenat orxella. Aquest liquen que abundava a les costes mediterrànies, illes Canàries i Açores, no tenia ni la bellesa ni la qualitat del porpra, però com a succedani feia el pes. Les teles vermelles més privatives eren les tenyides amb quermes, una femella d’un insecte paràsit dels garrics molt habitual a tota la conca mediterrània. Tot i ser abundant, la seva producció tenia un cost altíssim per la reduïda mida de l’insecte (uns 6mm de diàmetre) que exigia haver-ne de recol·lectar 1 Kg per aconseguir només 2gr del seu colorant. D’entre les tintures blaves, cap va superar la bellesa de l’indi, un colorant exòtic que provenia d’un arbust originari de l’Índia. L’indi fou introduït a Europa a través de la ruta de la Seda i encara avui, en la seva versió sintètica, s’empra per tenyir els texans (blue jeans). L’arribada de l’indi va fer caure en picat el consum d’un blau autòcton obtingut del pastell dels tintorers, una planta que es cultivava massivament en territoris occitans i que s’havia convertit en el motor de la seva economia en època medieval. Un dels colorants grocs més lluminosos, va ser el safrà, que més enllà de les seves virtuts culinàries també funcionava, i molt bé, com a tint groc. En canvi, la tintura verda era difícil d’obtenir, ja que cap colorant natural produïa un verd prou estable i per aconseguir-lo es barrejaven colorants blaus i grocs. El MEV conserva un fragment del “teixit de les estrelles” que prové de la capa de Sant Valeri, bisbe de Saragossa, que va viure durant el s. IV. Aquest teixit, de factura andalusí és fet amb fils d’or i de seda tenyits amb colorants preciosos. L’indi és el responsable del seu bell color blau, el quermes de l’intens vermell i de la barreja del blau de l’indi i del groc de la galda, en deriva el seu delicat verd. Aquest distingit i preciós teixit, que data del primer quart del segle XIII, formava part del tern realitzat per venerar les relíquies de Sant Valeri, segles després de la seva mort.