«Els canonges d’aquesta església, temorosos d’enfrontar-se amb el mencionat comte [Ramon Roger I de Foix], van refugiar-se en la mateixa església. [...] Finalment es van rendir, tot entrant en el temple els cruels enemics de l’Església, que van treure, a més de les campanes, tots els ornaments litúrgics, les creus i els vasos sagrats, per destruir-los, no deixant en ella res excepte les parets.»
Pierre de Vaux-de-Cernay, Historia Albigensis.
El programa iconogràfic de les pintures
El programa decoratiu de la capella de santa Caterina reflecteix de manera simbòlica els conflictes entre el bisbat d’Urgell i els grans senyors feudals del seu entorn, els vescomtes de Castellbò i els seus aliats, els comtes de Foix. L’Església, especialment durant el govern del bisbe Ponç de Vilamur (1230-1257), acusava aquests nobles de protegir l’heretgia càtara, identificant així els seus enemics polítics amb els enemics de la fe cristiana.
Tot el programa iconogràfic de la capella es pot interpretar com una glorificació de l’ortodòxia catòlica i del seu triomf dialèctic contra els heretges. La disputa de la santa amb els filòsofs pagans es llegia en clau contemporània com un reflex dels debats i controvèrsies entre els càtars i els frares dominics. L’escena del martiri, en canvi, potser podia recordar la mort del predicador fra Ponç de Planès, enverinat a la vila de Castellbò el 1237-1238. Finalment, al registre inferior, la presència del Sant Sopar és una referència directa al sagrament de l’Eucaristia, el valor dogmàtic de la qual els càtars negaven explícitament.
