Semblances sorprenents (o no tant)

J. VERDAGUER I M. SUREDA
Com és que s’assemblen tant les obres de Noruega i de Catalunya? Hem d’imaginar viatges d’artistes d’un lloc a l’altre, no documentats fins ara? És cert que algunes de les obres que comparem a l’exposició presenten semblances sorprenents. Per exemple, els frontals de Sant Olaf de Trondheim i de Sant Cebrià de Cabanyes mostren un vocabulari realment similar: la manera d’emmarcar les escenes amb arcs apuntats adornats amb traceries, els fons de color, el disseny de les figures, la manera de dibuixar caps, mans i peus, o per exemple un detall: les barbes sense bigoti, que fan que els rostres dels sants Olaf i Cebrià s’assemblin molt. Però al mateix temps podem constatar diferències: el frontal de sant Olaf és pintat a l’oli, mentre que el de sant Cebrià és pintat al tremp, i també podem notar que el pintor del frontal noruec dominava el dibuix millor que el de l’antependi català.

La similitud entre els frontals de Trondheim i Cabanyes es deu al fet que ambdós, datats pels volts de 1300, pertanyen a l’àmbit estilístic del gòtic lineal, que a partir de mitjan segle XIII es va expandir ràpidament arreu del continent des de França i Anglaterra. Però altres obres de l’exposició no s’assemblen tant, i tanmateix comparteixen una sèrie de similituds essencials, que reposen en fonaments més profunds. La intenció de l’exposició és destacar aquestes semblances que no són fonamentalment de tipus estilístic, sinó de concepte o de tipologia: peces semblants per a usos semblants.
A finals del segle XI Noruega va adoptar el cristianisme com a religió oficial: era un dels darrers països europeus a fer-ho, ja que altres de la regió mediterrània, com Catalunya, eren cristians almenys des del segle III. A partir de 1100, doncs, el ritu llatí que se celebrava a tot Europa occidental era a grans trets el mateix, i una mateixa litúrgia demanava unes mateixes formes d’expressió material i visual: l’art d’església manifestava el mateix horitzó cultural, espiritual i ritual. Per això determinades tipologies (és a dir, tipus i formes d’objectes) i iconografies (imatges, grups d’imatges o escenes) van triomfar ràpidament en tots els països que compartien la litúrgia romana. Així, un viatger català a Noruega, o un de polonès a Portugal, haurien pogut seguir sense gaire dificultat la missa en qualsevol església d’aquests països llunyans, i haurien pogut reconèixer els mateixos principis teològics en qualsevol dels dos crucifixos de Grinaker i del MEV, extraordinàriament semblants en les seves diferències.