Visions del cel i de l’infern

MARC SUREDA | CONSERVADOR

Les populars figures dels àngels i dimonis encurioseixen (i a vegades espanten) petits i grans. Per què són tan abundants en l’art medieval?
L’art cristià expressa conceptes sobrenaturals i per això sovint modifica les formes de la natura o n’inventa d’altres, sobretot quan ha de fer mirades al Més Enllà. Els àngels, missatgers i servidors de Déu, són descrits per la Bíbila i els Pares de l’Església amb alguns trets comuns: l’aparença humana (sense sexe determinat) i les ales, que n’evoquen la condició d’éssers celestials i veloços. Els trobem com a simples humans alats -i encara amb una sola ala per raons d’espai- com al frontal de Puigbò (MEV 9), com a alts funcionaris de la cort imperial, com al Baldaquí de Ribes (MEV 3884), o com a part d’alguna de les jerarquies angèliques, per exemple els rojos serafins de la taula de l’Anunciació del retaule de Santa Maria de Verdú, on es veu també l’arcàngel Gabriel amb robes sacerdotals, com era costum de pintar-lo a la Baixa Edat Mitjana.

Els diables, àngels caiguts a causa del seu orgull segons textos apòcrifs àmpliament difosos a l’Edat Mitjana, manifesten llur naturalesa contrària a la llei de Déu amb un aspecte deformat. Així, el diable del frontal de Sant Andreu de Sagàs (MEV 1615) té la forma d’un home barbat, però amb una estranya i maligna cresta; i els diables de Soriguerola (MEV 9694) tenen cos humà però ennegrit, amb urpes i banyes, boca estrafeta i ulls exorbitats, com correspon a la seva actitud tramposa. El diable vençut al retaule de Sant Miquel de Cervera representa l’extrem d’aquesta tendència, amb una pell verdosa, urpes grogues d’ocell maligne (que també li fan de cabells), ulls i orelles de felí i un segon rostre terrorífic que li omple el ventre. Uns i altres es reuneixen en escenes que presenten conjuntament el cel i l’infern, com al Judici Final que presideix el retaule de Guimerà.