Què és una lipsanoteca?

MARC SUREDA | CONSERVADOR
El Museu Episcopal de Vic conserva una extraordinària col·lecció de lipsanoteques. Però quina mena d’objectes són? I què significa aquesta paraula? Aquest mot tan estrany té un orígen grec i vol dir «lloc on es guarda allò que queda», és a dir, un recipient per a desar-hi una resta, un record, un testimoni, en aquest cas d’una o de diverses persones. Les lipsanoteques, doncs, són contenidors de relíquies de Crist, de la Mare de Déu o dels sants; des del punt de vista de la seva funció, per tant, són exactament el mateix que els reliquiaris, tot i que al revés d’aquests, les lipsanoteques no eren visibles ni estaven exposades a la veneració pública.

Les lipsanoteques no es podien veure perquè normalment quedaven tancades dins l’estructura de l’altar medieval, en cavitats excavades al peu o dins de la mesa i clausurades en el moment de construir l’altar. La raó d’aquest fet és de tipus litúrgic i remunta als primers temps del Cristianisme. Des d’abans del segle IV va ser freqüent venerar les tombes dels màrtirs -dels sants que havien donat la seva vida per la fe, imitant Jesucrist- tot erigint-hi altars al damunt, on es celebrava anualment la memòria del seu martiri. Més endavant, aquesta relació també es va manifestar de la manera inversa: els cossos i restes dels màrtirs es traslladaven a dins de les esglésies per subratllar la dignitat de l’altar. Quan als segles VIII-IX es va estructurar un ritual litúrgic de consagració de l’altar i de l’església, la necessitat de col·locar relíquies a l’interior de l’altar va esdevenir normativa i el moment de fer-ho esdevingué un dels punts culminants de la cerimònia. Segons la forma d’aquest ritus vigent a Catalunya a l’alta edat mitjana, calia acompanyar-les d’alguns pergamins amb fragments de l’Antic i del Nou Testament, els noms dels sants als quals pertanyien les relíquies i el nom del bisbe que consagrava l’altar o l’església. A vegades s’hi afegien els noms dels clergues i laics assistents a la celebració, que tot associant-se així al lloc on es celebraria la missa esperaven obtenir beneficis espirituals després de la mort.

Les relíquies no es podien posar dins l’altar de qualsevol manera, però tampoc era freqüent usar contenidors de materials preciosos o de gran preu, perquè ningú més no els veuria. Per això les lipsanoteques solien ser de materials nobles però senzills (pedra, plom, fusta tallada o tornejada, a vegades pintada) o fetes a base d’objectes de cert luxe reciclats (ceràmica, vidre d’importació). Del primer tipus és la lipsanoteca de Sant Pere del Grau, feta d’alabastre i a imitació de la forma d’un sepulcre, com a símbol del lloc on reposaven les restes dels sants, o la de Sant Julià de Vilatorta, de fusta tornejada i que, excepcionalment, ha conservat la tapadora del reconditori on estava desada: una peça rectangular de fusta on hi ha gravats els noms d’una trentena de persones, entre donants de les relíquies i assistents a la consagració d’aquest altar, que va tenir lloc l’any 1050. De la segona mena és la lipsanoteca de Sant Pere de Casserres, feta a partir d’una fiola o ampolleta de vidre bufat procedent d’Al-Àndalus o de les costes de l’orient mediterrani, que originàriament devia contenir perfums i que va ser reciclada com a lipsanoteca tot trencant-li el coll, posant-hi les relíquies i segellant-les amb betum i cera. Aquests productes de prestigi però no de metalls preciosos com l’or i la plata eren ideals per a aquesta funció. Un conjunt extraordinari és el de la lipsanoteca de Tost, acompanyada dels teixits que l’embolcallaven, del pergamí que explicava quines relíquies contenia i de la carta que en narra la història: el bisbe Oliba havia comprat les relíquies a Lodi (Llombardia) i les havia enviat al noble Arnau Mir per a la consagració de l’església de Sant Martí de Tost, l’any 1040. La disposició del reliquiari, en forma de creu inscrita dins una caixeta rectangular de tapadora lliscant, és una imitació econòmica d’un prestigiós tipus de reliquiaris bizantins de la Vera Creu, que és precisament el que contenia, entre altres, l’objecte procedent de Tost. Un bon exemple de l’apreci que els homes i dones del romànic feien d’aquests testimonis, reals o simbòlics, de la seva connexió amb el món espiritual.