L’exorcisme a l’Edat Mitjana

JUDIT VERDAGUER | CONSERVADORA
“Esperit immund , surt d’aquest cos!”. Aquesta expressió imperativa la va pronunciar Jesús per fer fora el diable del cos de posseït de Gerasa. Si bé Jesucrist, amb una sola ordre severa, aconseguia que el diable abandonés el cos envaït, els sacerdots exorcistes, que no tenien els seus poders, havien de recórrer a un ritual més complex. Els individus qualificats com a endimoniats eren els pecadors, certs malalts i els heretges, els quals s’havien de sotmetre a un exorcisme que culminaria amb l’expulsió del maligne del seu cos. Durant molt temps, els exorcismes van estar estretament lligats a la lluita contra el paganisme i la bruixeria perquè tant heretges com bruixes eren acusats de ser acèrrims seguidors de Satanàs. Per altra banda, es consideraven endimoniades les persones que patien certes patologies mèdiques, especialment les que afectaven el sistema nerviós i les mentals.

En un exorcisme, els sacerdots eren simples mediadors entre Déu i el diable, motiu pel qual sempre havien d’emprar la fórmula “En nom de Crist, t’ordeno que surtis d’aquest cos!”, ja que només Crist tenia la facultat de foragitar el diable invasor. Tot i que hi ha poques referències sobre aquestes cerimònies, existeix una valuosa descripció al respecte en el Pontifical romanogermànic, datat de la segona meitat s. X. En primer lloc, l’exorcisme s’havia de realitzar dins d’una església i concretament prop de l’altar major. Abans, però, l’endimoniat havia de fer un llarg i estricte dejuni. Un cop dins l’església, l’exorcista interrogava el diable, que instal·lat dins del cos i parlant per la boca de la víctima, havia de confessar la seva veritable identitat. Seguidament, l’exorcista, entre pregàries i oracions, ordenava al dimoni, en nom de Crist, que abandones el cos que havia posseït. Els següents passos, consistien en aspergir aigua i sal beneïda damunt de la víctima, de practicar-li la insuflació, la imposició de mans i de realitzar-li la senyal de la creu, sobre el cap i les espatlles. La senyal de la creu o mostrar la creu eren, sens dubte, els antídots més eficaços contra el diable. Amb aquestes accions, l’esperit diabòlic sortia del cos del possés que finalment quedava guarit i purificat, tot i que després havia de realitzar una llarga penitència per evitar tornar a ser posseït. En les biografies d’alguns sants exorcistes s’explica que durant el ritual, el posseït patia convulsions, espasmes musculars, feia gestos obscens, renegava i pronunciava tot tipus de blasfèmies abans d’ aconseguir expulsar el diable per la boca.

El moment en què el diable surt per la boca d’un endimoniat apareix representat en el retaule de Ferrer Bassa, executat entre el 1330 i el 1349 conservat al MEV. En l’escena Sant Bernat de Claravall, vestit de blanc i fent el gest de beneir, està realitzant un exorcisme a una dona agenollada que expulsa un dimoni petit, negre i banyut per la boca.