Parents que viuen lluny

MARC SUREDA | CONSERVADOR
Algunes obres del museu tenen «parents» de la seva mateixa família artística fora. El destí ha fet que haguessin de viure en llocs diferents. Durant les vacances solem anar a visitar família. De manera semblant, si recorrem diferents museus sovint podrem visitar els diferents «parents» d’una mateixa família «artística». És indiscutible que gràcies als museus s’ha salvat bona part del patrimoni artístic que ha arribat fins als nostres dies, però aquest procés de salvament va ser, moltes vegades, força accidentat. A vegades, el preu de la salvació va ser la separació d’obres que venien d’un mateix lloc o que formaven part d’un mateix conjunt, com si es tractés de membres d’una família que, malgrat la separació, aconsegueixen sobreviure als sotracs de la vida.

Pel que fa al MEV, la majoria dels «parents» de les obres que s’hi conserven viuen a Catalunya mateix, no gaire lluny ni del MEV ni dels seus llocs d’origen: és el cas de la Mare de Déu i Sant Joan del Davallament d’Erill la Vall o el plafó del Baldaquí de Tost, residents al MNAC, a Barcelona, o dels laterals de l’altar de Sagàs, que viuen al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. En canvi, d’altres «familiar» van fer viatges molt més llargs, com els relleus romànics de l’antiga catedral de Vic, que tenen «parents» a França (Lió), Anglaterra (Londres) o els Estats Units d’Amèrica (Kansas, Rochester), o les pintures de la capella de Santa Caterina de La Seu d’Urgell, que els tenen al MNAC de Barcelona i a la Fundació Abegg de Suïssa. Reunir la «família» en ocasions assenyalades dóna als museus l’ocasió de treballar conjuntament sobre aquestes obres d’art, com es va fer per exemple en el cas dels conjunts esmentats de Tost i d’Urgell.