Passió i Resurrecció a l’art medieval

MARC SUREDA | CONSERVADOR
En els dies de Setmana Santa se celebren els esdeveniments centrals de la fe cristiana. És normal que aquests siguin els temes més representats. La Resurrecció és el fet central que, en el discurs dels Evangelis, dóna sentit a tots els altres episodis de la vida de Jesús i, de fet, a tota la Bíblia en la seva lectura cristiana, com ja va escriure sant Pau a la primera carta als Corintis (15, 14.19): «si Crist no ha ressuscitat, la nostra predicació és buida, i buida és també la vostra fe (…). Si l’esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d’aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes». Tot i això, aquest no és pas el tema més abundant en l’art medieval occidental.

La importància donada als temes de la Passió s’ha de cercar als debats cristològics del segle V, que debatien la relació entre les naturaleses humana i divina de Crist. Davant d’excessos en la postura dels qui en defensaven una naturalesa exclusivament divina, la seva humanitat es defensà al concili de Calcedònia (451) i per tant es reforçà la tendència a representar els episodis com el Nadal o la Passió, en què Jesucrist es mostrava «com un home qualsevol» (Fl 2, 7). Freqüent, per exemple, als pòrtics de les esglésies bizantines, el cicle de la Passió va esdevenir aviat molt habitual també a Occident, sobretot prop de l’altar on es commemora litúrgicament aquests esdeveniments. Així, entre les escultures que proliferaren a partir del segle XII hi trobem extraordinaris conjunts com el Davallament procedent d’Erill-la-Vall, únic a Europa per les seves característiques, o el Sant Enterrament de la catedral de Vic, ja datable al segle XVI. També als retaules trobem cicles de la Passió més o menys extensos, com al de Bernat Saulet, dedicat per complet a aquest tema, o sovint en predel•les com la del retaule de Guimerà.

D’entre tots els temes de la Passió, la imatge de Jesús clavat a la creu va adquirir un valor principal, icònic. La potència d’aquest signe, convertit alhora en un instrument litúrgic per a presidir l’altar o encapçalar les processons, va motivar que sobretot a Occident se sobrepassés la seva dimensió narrativa i que l’escena del Calvari tota sola es fes obligatòria en el mobiliari d’altar, per exemple a les cimeres de retaules, com la que s’atribueix al mestre de Sixena o al cercle dels Serra. En altres contextos el Crucifix va ser objecte d’una notable síntesi teològica: és el cas de les anomenades Majestats catalanes, del segle XII, que mostren Crist a la creu, però amb vestidures reials i corona, tot resumint en una mateixa imatge la Mort i la Resurecció, és a dir, la Glòria i el Regne etern misteriosament contingudes dins la Passió.

Així doncs, que no hi hagué imatges de la Resurrecció en el món medieval? Sí, i tant, però gairebé sempre incloses en cicles narratius, i sense el valor simbòlic preponderant que va tenir -i té encara- la Creu. Una de les raons per explicar-ho és que els Evangelis no ofereixen gaire detalls a l’hora de relatar el moment precís en què Crist va resuscitar. L’estampa més típica a partir de la Baixa Edat Mitjana fou la que veiem per exemple al retaule de Verdú, amb Jesús que surt de la tomba mig embolcallat amb la mortalla i amb un estendard crucífer a la mà; els soldats que jeuen al voltant, adormits o mig morts, són el resultat d’una lectura «adaptada» de la guàrdia del Sanedrí que apareix a l’evangeli de Mateu (27, 62-66, i 28, 4). Una de les versions més boniques i també fidels al relat evangèlic, que trobem al retaule de Bernat Saulet, és la que presenta les tres Maries davant el sepulcre buit, amb l’àngel que anuncia la Resurrecció, una imatge que té la capacitat d’il•lustrar perfectament el «salt» de la fe: creure sense haver vist.