Un rei coronat… i crucificat

MARC SUREDA
Aquest Crist crucificat conservat al MEV ha perdut els braços, el final dels peus i una part de la corona, així com la creu on anava clavat.  En aquesta obra, segurament d’inicis del segle XIII, l’anatomia hi és tractada de manera sumària: per exemple al tors només es marquen uns pectorals molt plans i no pas les costelles. El perizoni, més  treballat, té un nus sota el melic i dues formes tubulars corresponents a les cuixes. Sota l’actual capa pictòrica, consistent en una carnació blanquinosa i un daurat a base de pa d’or, s’entreveuen restes d’una altra d’anterior de tonalitat més rosada; això, juntament amb l’ús del bol com a preparació per al daurat, deu indicar que la policromia actualment visible és almenys la segona que rebé l’objecte, en un context probablement gòtic, potser per imitar els crucifixos d’orfebreria.
Tot i que és difícil establir comparacions significatives, trets com la barba de punta prominent i amb flocs poc diferenciats estableix alguns punts de contacte amb els cristos de Boí i de Santa Maria de Taüll (MNAC); en canvi el perizoni recorda els dels crucifixos de Montmagastre (MLDC) o de Salardú. Es pot pensar, doncs, en una producció a l’entorn del Pirineu occidental català. Però en un sentit més general, la figura mostra també semblances genèriques amb crucifixos romànics noruecs com el corpus de Grinaker o el Crist del Calvari d’Urnes (mitjan o segona meitat del segle XII), que tot i ser molt més gran presenta solucions semblants per a la barba i el tors.

Com que du corona i manté una posició més aviat recta, aquest crucifix ha estat assimilat al tipus del Christus crucifixus vigilans, a Catalunya en ocasions designat com a «Majestat nua» per diferenciar-lo de les Majestats vestides com la de Lluçà o les Planes. Un element definidor d’aquesta tipologia és el fet que el Crist mantingui els ulls oberts: en el nostre cas, tot i que l’estat actual de la policromia impedeix de confirmar que fos així, la volumetria escultòrica dels ulls permet suposar-ho. Precisament les alteracions de la capa pictòrica sovint han induït a errors en aquest sentit: per exemple, la darrera restauració del Crist (o Majestat) de Salardú ha demostrat que tenia els ulls oberts i, per tant, no era un Christus patiens, com se suposava. Més enllà de classificacions massa rígides, ens devem trobar davant de diferents plasmacions del Crucificat dins l’esfera estilística romànica, que busca expressar amb diferents recursos i d’una manera simple i didàctica la doble naturalesa humana i divina de Crist.