Les caixes de núvia són una tipologia molt destacada del mobiliari català des del segle XV i fins a finals del segle XVIII. Durant el segle XVI foren els contenidors més habituals en l’àmbit domèstic i els aportava la núvia en el moment del casament per tal de guardar-hi l’aixovar. A Catalunya durant el segle XVI es popularitzà la decoració policroma de mobles, independentment de la posició social del comitent, si bé les famílies benestants tenien accés als millors pintors de l’època.

Aquesta caixa de núvia conservada al MEV obeeix a una variant creada a finals del segle XV, consistent en la transformació del plafó frontal dret del buc en una portella que, un cop oberta, mostra tres calaixos i una gaveta superior practicable quan s’obre la tapa superior de la caixa. La particularitat d’aquesta caixa de núvia és que es retrataren els nuvis a la cara interior de la portella.

Actualment es coneixen cinc caixes de núvia catalanes amb els retrats dels nuvis, però només n’hi ha dues de la tipologia que acabem d’esmentar i d’aquestes dues només la caixa del MEV té els nuvis pintats a la portella essent, sense cap mena de dubte, l’exemplar de més qualitat.

La caixa fou registrada amb el número d’inventari 88 i ja consta en el MEV l’any 1893, essent una de les primeres obres inventariades del museu. Tanmateix, se sap que prèviament fou dipositada per Antoni de Ferrer i de Corriol (1844-1909) al Museu del Cercle Literari de Vic, on hi consta com a dipòsit el febrer de 1880.

La tapa superior de la caixa és decorada en la seva cara interior amb dos plafons amb els sants dels nuvis: Santa Anna i Sant Onofre, que corresponen a Anna Bosch i de Fontarnau i Pere Onofre Sala, els quals signaren capítols matrimonials el dia 11 d’abril de 1543.

L’Anna era donzella, òrfena i tenia probablement 17 anys quan va signar els capítols matrimonials. El seu pare havia estat Jaume Bosch, doctor en dret i ciutadà de Vic, documentat entre 1519 i 1538. En el moment de la signatura dels capítols matrimonials l’acompanyava el seu germà Jaume Bosch i de Fontarnau, mercader, documentat entre 1535 i 1561, així com un oncle matern, el canonge Baltasar Fontarnau, documentat entre 1509 i al 1544. Gràcies a aquest matrimoni, l’Anna va esdevenir la senyora de Montorroell.

Anna Bosch i de Fontarnau va atorgar testament el juliol de 1564 quan devia tenir 38 anys i ja era vídua. El seu testament ens informa que tenia un fill, Onofre Josep, a qui feu hereu universal, i tres filles: Anna, Joana i Paula.

Pel que fa al nuvi, Pere Onofre Sala, en el moment de la signatura dels capítols matrimonials tenia probablement 22 anys d’edat. Fou enterrat a Vic a l’edat de 41 anys. Era fill de Benet Sala, que el 7 d’abril de 1540 li havia donat el castell de Montorroell, adquirit per la família Sala el 1371. El castell de Montorroell és documentat des de 1297 i es troba al municipi de Sant Boi de Lluçanès. Tot i que en l‘actualitat encara manté algunes estructures, és en estat ruïnós. Ha estat catalogat com a BCIN (Núm. Registre 1841 – MH Reg. Estatal R-51-5633).

Ambdós nuvis pertanyien, doncs, a dues famílies benestants cinccentistes vigatanes relacionades directament amb la família Gascó, tant a nivell personal com laboral.

L’atribució del moble al taller gasconià és indiscutible no només per l’afinitat estilística dels personatges representats respecte a d’altres personatges d’altres obres del taller, sinó sobretot per qüestions tècniques, i especialment pel disseny del motius picats dels campers daurats dels plafons de la caixa consistent en una roseta de setze pètals entorn d’un nucli dividit en quatre parts i en un motiu quadrifoliat amb una roseta de quatre pètals, que localitzem en nou obres més executades pel taller dels Gascó.

El taller dels Gascó fou un obrador familiar actiu a la ciutat de Vic entre 1503 i 1546, amb dues etapes molt clares: de 1503 a 1529 (quan el cap del taller fou Joan Gascó) i de 1529 a 1546 (quan el cap del taller fou el seu fill Pere Gascó). Durant aquests anys, en el taller hi treballaren el ja esmentat Joan Gascó (documentat entre 1503 i 1529), el seu fill Pere o Perot Gascó (nascut probablement el 1504 i mort el 1546), el seu fill Francesc Gascó (documentat entre 1529 i 1542) i el seu fill Sebastià Gascó (documentat entre 1529 i 1541), a més d’un fill natural de nom Francesc (documentat l’any 1529). També hi treballaren altres pintors, com Sebastià Sanxo (documentat entre 1525 i 1535), Pere Garcia (documentat el 1527) i Deri Alemany (documentat el 1528). Finalment és probable que també hi treballessin Pere Joan Verneda (documentat el 1503), Vidal Hospital (documentat el 1516) i Joan Ronyó (documentat entre 1535 i 1570).

Actualment el catàleg del taller es xifra en 93 obres executades per a localitats situades a les comarques d’Osona, Vallès Oriental, Ripollès, Moianès, Garrotxa, Selva i Lluçanès, a més d’una feina indeterminada a l’Alt Urgell, de les quals 33 han arribat fins els nostres dies.

La caixa de núvia conservada al MEV es va executar entorn de l’11 d’abril de 1543, quan Pere Gascó tenia uns 39 anys d’edat i era el cap de l’obrador familiar. Es desconeix si els seus germans eren Vic, ja que Francesc Gascó és documentat el 1542 al Rosselló i Francesc Gascó va estar involucrat en un plet familiar al regne de Navarra fins el 1541. Això no obstant, ara per ara, la caixa de núvia del MEV és la darrera obra conservada del taller gasconià.

Pel que fa al fuster que va obrar la caixa, es tracta molt probablement d’Antoni Micó, documentat a Vic entre 1524 i 1565. Antoni Micó fou el fuster habitual de la Seu de Vic i de la casa de la Ciutat, així com un membre destacat de la confraria de Sant Eloi, Honorat i Eulàlia, de la qual fou procurador entre 1539 i 1545. Professionalment, se sap que va contractar dos retaules de fusta, un escon i l’orgue major de la Seu de Vic.

Un altre element destacat de la caixa de núvia són els seus escuts heràldics pintats en els plafons del buc del moble. Encara que el seu estat de conservació és molt deficient, s’han pogut identificar amb els llinatges dels nuvis. Al buc de la caixa de núvia hi ha cinc escuts pintats, dels quals dos es repeteixen.

A l’escut central de la part frontal del buc hi ha un escut parlant que al·ludeix al llinatge Bosch, mentre que en els dos escuts laterals de la part frontal del buc es repeteix el mateix escut partit en faixa, al·ludint a la part inferior al llinatge Sala i a la part superior al senyoriu de Montorroell. Pel que fa als laterals del moble, hi ha un tercer escut que allotja un monograma de Pere Onofre Sala, amb les lletres P, O i S rematades per una creu.

Finalment, cal observar que la núvia va pentinada a la moda italiana, amb els cabells trenats i lligats al voltant del cap, com si fossin una cinta i formant un nus o llaç a sobre del front. En canvi, el nuvi va vestit a la moresca. Cal assenyalar que el turbant de Pere Onofre Sala no és cap exemple d’hibridisme o d’apropiació cultural, sinó un signe de luxe, de la mateixa manera que ho és el pentinat d’Anna Bosch i de Fontarnau.

Miquel Mirambell i Abancó